BIOGRAFIA DE MARIA MERCÈ MARÇAL

Maria-Mercè Marçal va ser poeta, novel·lista, traductora i assagista . Va néixer el 1952 a Barcelona i va passar la seva infantesa a Ivars d'Urgell, d'on ella es considerà originària. La seva família es dedicava a la pagesia i va ser el seu pare qui va estimular a Maria-Mercè Marçal a estudiar. Maria-Mercè Marçal va fer el batxillerat a l'Institud de Lleida i posteriorment es va traslladar a Barcelona per estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Allà va conéixer poetes com Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Jaume Medina...
El 1972 es va casar amb Ramon Pinyol. Aquest casament va suposar per a Maria-Mercè Marçal un canvi radical en la seva vida. Va partcipar amb el seu marit en la creació de l'editorial Llibres del Mall. El 1976 Maria-Mercè Marçal va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes. Aquell mateix any es va afiliar al Partit Socialista d'Alliberament Nacional per lluitar contra el franquisme, que estava en les seves darreries, i poc després participa en l'Assemblea de Catalunya.
El 1979 Maria-Mercè Marçal publicà el seu segon poemaria; Bruixa de dol, que la converteix en una poeta d'èxit. Va contribuir a l'increment de la seva popularitat el paper que Maria-Mercè Marçal va exercir com a dinamitzadora de grups feministes.
Alguns cantautors del moment es van interessar per la seva obra i en van musicar alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana.
Va conrear esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències i va fer una incursió en el camp de la narrativa infantil. Una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, és La passió segons Reneé Vivien. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el Carlemany (1994), el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
Mai abandonarà la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va anar centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

COMENTARI DE TEXT DE NI LLOPS NI DESTRALS

Aquest titol generic indica d'alguna manera la violencia masculina, que vindria a ser quan els homes peguen a les dones, aquest poema porta per titol Cel Negre, d'aquestes composicions es el primer que porta titol, representa que es de nit, el jo poetic es el que diu tu tens rao, la poma simbolitza el pecat, vol repartir la fruita prohibida, els que manen son els que porten les armes que son els homes, ara parla en primera persona del plural, l'escut també pot significar un obstacle que serveix per defensar-se, a les palpentes la gent que no veu res, si no sabrem reprendre el cami que hem fet no trobarem la nostra llibertat, potser avui no sabrem refer aquest cmi pero potser es un no que es pot superar. El final es un final esperançador.

COMENTARI DE TEXT VUIT DE MARÇ

El vuit de març es el dia de la dona, amb aquest titol sembla que vol fer un homenatge al genere femeni i a les dones en concret es com si fos una poesia de cloenda, esta dividida en tres estrofes i esta introduida per mena de divissa, també fa referencia una altra vegada a la lluna, en aquest poema significa la feminitat, hi ha el signe de la dona, es refereix a les dones que es cremaven a l'edat mitjana, l'autora se sent hereva de les dones de l'edat mitjana. El blauet es una mena de tint que serveix per pintar les parets, les escombres te doble sentit ja que esta parlant de les escombres de les bruixes però també de l'estri per escombrar la casa, ella afirma que la llibertat de la dona no la cambiaran per res, l'unica cosa que els servira a les dones per sobreviure seran les seves propies vides com a armes, les dones han d'adquirir la seva propia llibertat a canvi de res hi ha us del temps present, a la tercera estrofa es fa una petició en un temps futur, el que sortira del fum dels estris que durant temps han tancat a la dona sera una nova historia, la llibertat de la dona.

Forma:
Son tres estrofes encapçalades per una divisa on s'hi explica una situacio concreta que son unes dones alçant les mans al cel i fent el simbol del feminisma.
Les tres estrofes mes llarges tenen 12 versos cadascuna, a la primera es palra del passat, despres es parla de qui acudira a la foguera ja que el foc es purificador, a aquest foc aniran dones de totes les edats per tal de reivindicar la llibertat femenina.
La segona estrofa els 4 primers versos repeteixen els anteriors, parlen de que la seva dignitat no la vendran a canvi de res, i la darrera parla del futur que es presenta com un ideal utopic.
Els versos son de 6 sil·labes, la rima es lliure i en molts d'ells hi ha molts encabalcaments.
Si ho llegim tot seguit te ritme de canço popular. Hi ha poques metafores i potser el que mes abunden son les comparacions, també s'hi fa us de polisindeton.

COMENTARI DE TEXT

COMENTARI DE TEXT DE FOGUERA JOAN V

El que faria es tancar llangardaix dins d'una gabia, el llangardaix es un simbol de erotisme masculi, el que vol no es acte sexual sino que vol una relacio de tendressa en qu hi hagi amor, el moment del dia torna a ser la nit ja que esta present la lluna.
Esta composta per nou versos, amb diferent numero de sil.labes i no hi ha rima.

COMENTARI DE TEXT DE FOGUERA JOANA

Ella diu que els pits estan engabiats perque estan tapats, ell l'esta tocant pero ella esta tapada, la dalla es una eina del camp que simbolitza en moltes vegades la mort, el desig fa que es tregui el vestit rapidament, ara els pits ja no son dos ocells sino que son dos peixos, en el moment de mes passio de l'acte sexual els pitsja no tenen gaire importancia i ara el que te importancia es la passió.
El numero de sil.labes es diversa, hi ha versos d'art major i versos d'art menor, predominen els d'art major, no hi ha rima, a la primera estrofa parla de l'inici d'aquesta relació amorosa i en la segona estrofa parla de el fi de la relació.

COMENTARI DE FOGUERA JOANA II

El dolç llangardaix seria el sexe masculi, i quan diu que s'enfila per l'herba esta utilitzant una metafora representant l'acte sexual.
Es tracta d'una sola estrofa en aquest cas de set versos, te diferent numero de sil.labes i la rima tambe es lliure, en el darrer vers expressa un desig. Donam la sal significa que hi ha que reforçar alguna cosa en aquest cas el sentiment d'amor que sent davant l'altre persona.

COMENTARI DE FOGUERA JOANA

Alguns dels continguts de Foguera Joana son erotics, té 9 poemes, el darrer es "Lluna Negra", son poemes curtets, i el que preten aquesta autora es abocar imatges que han protagonitzat els homes de la poesia actual.
Hi ha meàfores erotiques, amb el fil abans es feien els llençols, i al poema hi ha una metàfora amb el fil, l'autora ens esta parlant d'un llit amb un llençols que identifica amb el cel, perque en aquest llit hi regna l'amor, la imatge de la flor es molt habitual en la poesia erotica, l'espasa en poesia erotica seria el contrari de la flor, hi ha una unica estrofa de cuatre versos, el numero de sil.labes es irregular.

COMENTARI DE TEXT TOMBANT IV

Un rostoll es el raco d'un hort o un camp on se sol cremar les males herbes, la rella es un instument del camp, es un instrument que esta mcanitzat.
En aquests tres versos parla de la mort, ella demana a la mort que no es tallin uns arbres, utilitza la metafora, els arbres podrien ser les inquietuds de la gent, i ella demana que no se'ls treguin, ella el ,que exprssa es que va neixer nena i desde petita la van marcar.

COMENTARI DE TEXT DE TOMBANT II

Tombar vol dir girar, això vol dir que la esva vida pren un tomb, ella ha d'anar al ball del carnestoltes, el ball del carnestoltes es un ball de disfresses per tant el que fara ella sera anar disfrassada, però el que representa que es el carnestoltes es la vida mateixa, aquesta vida es una vida que duu llagrimes, es tracta d'una poesia bastant pessimista en la qual ens diu la visio que té Maria Meerce Marçal de la vida, ha de dissimular el seu dolor.
El poema no té cap tipus de regularitat.

Es fa us d'encabalcament, es un amor que li fa patir dolor, es fa us també de la metafora ja que se li compara a ella amb un arbre ferit, esta ferit perque pateix d'amor, l'ecorça de l'arbre representaria la part mes superficial.
Ella seria una bruixa que esta patint de desamor, hi ha una interpolació d'una persona, la lluna representa que es un mirall, i les agulles representen dolor.

Esta format per dos quartets i dos tercets amb versos d'art mayor, els versos son decasilabs, també hi ha elisio al segon vers del segon quartet, la rima es A,B,B,A- A,C,C,A- D,E,E- D,F,F.
Rimen el segon vers amb el tercer i alguns versos rimen entre si.

COMENTARI DE TEXT BRUIXA DE DOL XIII

Un sonet es una composició poetica sempre culta, aquesta part de bruixa de dol té 13 composicions, el numero 13 sempre el relcionem amb la mala sort, el poema ens parla de la solitud, parla tota l'estona en singular, ella ha guardat el llibre en un lloc concret, amagat....
Ell parla de dues plantes que s'han fet malbé, la lluna simbolitza l'amor, però aqui es substitueix per un mirall, tot el que fa ella ho fa d'amagat sense que ningú s'assebenti, l'aranya ha fet juntament amb ella ha pres el casal, ha pres propietat d'alguna cosa, es un amor mort, ja finiquitat.

COMENTARI DE TEXT DE TOMBANT

Es tracta d'una escena molt quoitidiana, situada en un moment concret de l'any, ens explica una escena en forma d'anecdota, explica que havia plogut i quan surt al balco ja no plou, tot això sembla una introducció fins als versos finals, no havia sortit al balco perque tenia altres interessos, estava interessada en la politica, estava interessada en la emancipació de la dona....etc.
Té sis versos, els versos son lliures no rimen, no medeixen tots el mateix.

COMENTARI DE TEXT BRIDA

Una brida es el que porten els cavalls a la boca, la seva funció o el que expressa son les limitacions que té cada persona, antigament i el significat que te en el poema la paraula fira vol dir un gran mercat, la fira dels folls es la fira els bojos. El temps que s'utilitza es el conidcional. Parla de si mateixa en masculi, la rao es que com tots els versos son de set sil.labes hi ha que utilitzar el condicional per complir la regla, ella es considera una persona que no para d'anar amunt i avall, ella es veu anant per tots els llocs, portadora de vida i va sense cap mena de limitacions, es un amor amarg, ella s'enamora d'una persona que la fa patir. Ella fuig de les cadenes que l'estan empresonant, aquestes cadenes son les regles socials, el call es un carrer on vivien els jueus, ella s'escapa per les cases que es comunicaven entre elles mateixes, ella aniria a la fir amb un cavall lliure i passejaria, tot ai´`o ho faria no es que ho estigui fent es que ho faria.
La majoria dels versos son de sis sil.labes però també hi ha de cuatre, rimen els versos parells i els senars queden lliures, el poema sembla una canço té molta musicalitat,

COMENTARI DE TEXT DE FOC DE PALES III

Fora viles significa que estan fora de les viles, es una escena de tipus campestre, el moment del dia en que esta situat es a la tarda, estan robant una fruita que no esta madura, estan com en un prat obert, la tarda en la cual esta ambientada el poema es una tarda de col.legi, la bata del col.legi esta entintada, la bata blanca es el simbol de la infantessa pero la bata ja esta tacada, per tant no son tant inocents.

COMENTARI DE TEXT DE FOC DE PALES II

En la primera poesia teniem ganivets, ara tenim ullals, l'escorpi que s'amaga sota les pedres es ella, s'amaga perque hi ha alguna cosa que ella no vol ensenyar, es un desig reprimit, i per això diu que esta amagat per sota de les pedres, el que fa cami fins la cambra es la pluja, es va esfilant per una escala sense barana, es una barana perillosa el que ella vol expressar es que es un desig que esta sotmes a molts perills, això no es escriptura automatica però si que ho sembla ja que va passant d'un tema a un altre.

Aquesta composició té cuatre estrofes de cuatre sil.labes cada una i la rima es asonant,

COMENTARI DE TEXT FOC DE PALES I

Aquesta obra tenia molta influencia de Romancero Gitano de Federico Garcia Lorca. Té molta influencia de la publicació reyerta.

En aquest poema hi ha un gran us del recurs estilistic de la metafora, aquesta composició es reforça amb adjectius, alla on posa enfasi l'autora es en la solitud, en estar la dona sola, es troba a la nit ja que el paisatge era negre, la barca no portava ningu que remes, en aquesta pala que no porta ningu, els rems s'estan movent pero no toquen l'aigua, la barca porta dins la lluna, els ganivets estan clavats a la lluna, la lluna simbolitza el romanticisme, el que ella intenta dir es que esta sola esperant una nit plena d'amenaces, sense un horitzo optimista a la vista, i encara que ella trobes aquest amor no seria feliç.

Hi ha deu estrofes cinc de les quals son cuartetes i una tornada de dos versos que es van alternant amb els dos ultims versos de la cuarteta anterior, es tracta de versos asonants i el nombre de sil.labes es de cinc en les cuartetes.

COMENTARI DE TEXT DE DIVISSA

una imatge es un tipus de metafora que nosaltres ens podem imaginar visualment, el que ens dona a antendre es que ella mira el cel i l'emmarca. Aquest emblema el que ens diu es aixo que ella te un nom i que ho posara a tot el que faci ella per demostrar quue ho fet ella. El nom es posa per demostrar que ho ha fet ella pero també per fer veure la seva visió. Aquesta divissa esta escrita en cuatre versos, son versos de diferents sil.labes, son versos lliures, es una declaració de principis en la qual l'autora vol demostrar la seva importancia.

ESTRUCTURA

La primera part conté:

• Divissa,
• Foc de Pales en cinc composicions
• Tombant (12)
• Foguera Joana(9)
• Bruixa de Dol(13)

La major part d'aquests poemes contenen versos d'art menor i rima asonant, els de Bruixa de dol son sonets

Temes:

Segueixen una cronologia: desde la seva infantessa, la seva primera relació amorosa, la desfeta de la relació, el compromis i la presa de consciencia com a dona i el pas del jo i de la solitud cap al nosaltres feminista i solidari.

SEGONA PART:

Consta d'un sonet i de vuit composicions

1. Avui les fades i les llunes s'estimen(1)
2. Els nuvols porten confetti sota les butxaques(8)
3. Sense llops ni destrals(6)
4. 8 de març(1)

La major part estan dedicats

caracteristiques generals

1.No es crear una veu propia que es basi en la tradiciió literaria catalana de les fades i les bruixes.
2.La felicitat fugaç, instantanea, efimera de la relació amorosa en el nostre context social
3. L'antagonisme complex i envivalent entre homes i dones

4. Intenta expressar l'experiencia quotidiana de les dones de manera intelectual i colectiva posant omportancia a la seva solitud, també expressa la solidaritat que s'estableix entre les dones
5.FORMA: En aquesta obra utilitza el sonet,la canço i formes diverses. L'obra es pot estructurar en dues parts, la primera es mes llarga i extrensa, la segona es mes curta i reduida i tant a la primera com a la segona part primer hi ha els poemes amb una forma i una metrica mes popular i despres els sonets.
6.TITOL: En el titol fa un homenatge a Josep Vicenç Foix i la seva obra ¨Sol i de dol¨ i a una canço tradicional ¨Plou i fa sol¨.

SOL I DE DOL
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany

PLOU I FA SOL
Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.
Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

Bruixa de dol

bruixa de dol

(1977-1979)



DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.




Foc de pales


II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.


V
BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.




Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim


I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.


III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.


IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!


VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.


IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...


X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.


XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.




Foguera joana

*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.


*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.


*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.


*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!


*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.




Bruixa de dol

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.


III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.


IV
INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.


VII

El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.


XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.


XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.


XIII

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.




Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.




Els núvols duien confetti a les butxaques

*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)


I

A l'Anna Costa

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.


II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.


III

A Magda Marçal

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!


IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!


VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.


VIII
CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.




Sense llops ni destrals

IV
CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.


TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d'un any estant

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.




Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Biografía Maria Mercè Marçal